Bella princesa empresonada
quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.
Dins de la torre desoladata
gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.
Té la mirada tota encesa
de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.
Finestra enfora, si t’aboques,
l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.
Bella princesa empresonada,
quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!
Mes si el passat l’esguard s’emporta,
el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.
Semblen cançons de la vetllúria;
potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?
O bé és l’onada quan arriba
portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.
És com després de la nit bruna
que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.
Entre les boires lluminoses
veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.
Nua l’espasa, el braç enlaire,
devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.
Ja triomfant, la dama albira
i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.
I ella, com tu, té l’alegria,
perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.
Quan els rosers trauran florida
la profecia és complirà.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada