26/9/10

L'EDITORIAL L'ALBÍ RECUPERA EN CATALÀ ELS RELATS D'ALPHONSE ALLAIS.

L’editorial L’albí ha recopilat a Fumisme una quarantena de relats breus d’Alphonse Allais, seleccionats i traduïts per Joan Casas que mostren el caràcter irònic i divertit de l’escriptor francès.
L'illa dels llibres us ofereix el relat de La noia jove i el porc vell d'Alphonse Allais.
..Una vegada hi havia una noia d’una gran bellesa que estava enamorada d’un porc.
Perdudament!
I no pas d’un garrí bufó, rosat, espavilat, d’un porquet com els que donen al comerç aquells pernils tan bons.
No.
Sinó d’un porc vell, d’un verro esparracat que havia perdut totes les cerres, un porc pel qual el cansalader més ximple de la comarca no hauria donat ni un ral.
Un verro brut, ves!
I ella se l’estimava… no saben pas com!
Ni per tot un imperi no hauria deixat a mans de les criades la cura de preparar-li l’aliment.
I era encisador de debò veure-la, aquella noia tan bonica, barrejant les peles de patata, el segó, les pellofes, els crostons de pa.
S’arromangava les mànigues, i amb els seus bracets (que els tenia ben bonics), ho pastava tot amb l’aigua bruta de rentar els plats.
Quan arribava a la cort amb la galleda, el verro vell s’aixecava dels fems i s’acostava saltironant amb les seves potes velles, i feia tot de grunys de satisfacció.
Enfonsava el morro a la pitança fins que n’hi sortia per les orelles.
I la noia d’una gran bellesa se sentia penetrada de felicitat quan el veia tan content.
I després, quan s’havia ben afartat, se’n tornava als fems, sense adreçar a la seva benefactora ni la més mínima mirada dels seus ullets lleganyosos.
Aquell verro brut, jo et dic!
Grosses mosques verdes, brunzidores, se li posaven a les orelles i allà mateix es feien un gran tec, prenent el sol.
La noia, molt trista, se’n tornava a la masia del seu papà amb la galleda buida i els ulls (que els tenia ben bonics) tots plens de llàgrimes.
I l’endemà, tornem-hi que no ha estat res.
Però va arribar un dia que era el sant del porc.
De com es deia el porc, ara no me’n recordo, però igualment era el seu sant.
Tota la setmana la noia d’una gran bellesa s’havia espremut el cap (que el tenia ben bonic), rumiant quin regalet podia fer, en aquell dia, al seu porc vell.
I no se li havia acudit res.
Aleshores va pensar, senzillament: «Li regalaré unes flors.»
I va baixar al jardí, que va despullar de les plantes més boniques.
Es va omplir el davantal de poms, un bonic davantal de seda de color pruna, amb unes butxaquetes molt bufones, i els va portar al verro.
I ves per on que aquell verraco se li va enrabiar i es va posar a grunyir com si fos sord.
Tan se li’n fumien, a ell, les roses, els lliris i els geranis!
Les roses punxaven.
Els lliris li empastifaven de groc el morro.
I els geranis li feien agafar mal de cap.
També hi havia clemàtides.
Les clemàtides se les va cruspir totes, com un fartàs.
Si han estudiat ni que només sigui una mica les aplicacions de la botànica a l’alimentació, deuen saber que si la clemàtide és insalubre per a l’home, per al porc és nefasta.
La noia d’una gran bellesa ho ignorava.
I això que era una noia instruïda. Tenia fins i tot el certificat.
I la clemàtide que havia regalat al seu verro pertanyia precisament a la terrible espècie de la Clematis garrinicida.
El verro vell es va morir, després d’una agonia terrible.
El van enterrar en un camp de colza.
I la noia es va clavar un punyal damunt la tomba.

Cap comentari: